El procés d'adaptació en l'ancià institucionalitzat

Aquestes situacions poden ser tant físiques (canvis en el propi organisme), com psicològiques i socials (modificacions en els propis processos mentals i en les relacions del propi entorn). Aquesta pèrdua, en part, s'explica pel fet que en aquesta etapa de la vida s'han de fer front a diversos canvis que no sempre són fàcils d'assimilar, sobretot si la persona que envelleix ho fa mancada de salut. Aquestes dificultats s'agreugen si la persona que envelleix ha de ser institucionalitzada i "arrancada" de la seva llar.

Per a la gent gran, l'habitatge és part de la seva pròpia existència. Tot allò que tenen a casa (mobles, jardí, plantes...) es converteix en un element constitutiu de la pròpia persona. El canvi d'habitatge, les hospitalitzacions, la institucionalització, en últim terme, generen conseqüències psicològiques que poden arribar a ser greus, sobretot si la persona no vol ser institucionalitzada o pensa, perquè així li han fet creure, que l'ingrès serà només temporal. En aquests casos, els professionals que treballem en aquest àmbit ens trobem amb una inadaptació que s'acaba fent crònica i que pot arribar a provocar depressió, aïllament i abandonament del propi resident (negació a menjar, negació a la higiene diària...).

Si la institucionalització és voluntària, conscient i raonada, es podria evitar o disminuir l'anomenat "efecte trasllat" i la persona coneixeria una millora en la seva salut i en l'estat d'ànim. Cal doncs, una preparació adequada per a la persona que ha d'ingressar en una institució, que la decisió l'inclogui plenament i que, en últim terme, sigui ella qui esculli lliurement el trasllat, sempre i quan la persona no estigui mancada de les seves capacitats mentals. Si la decisió és compartida el procés d'adaptació millora, disminuint la mortalitat i augmentant la qualitat de vida de l'ancià institucionalitzat.

Mònica Garcia
Psicòloga del centre
Residència Santa María del Tura